Un home amb discapacitat porta el Govern als tribunals per la pensió solidària
Jubilat d’ofici per la CASS als 60 anys, viu amb uns 140 euros mensuals. L’executiu li nega la prestació de solidaritat fins que no en compleixi 65.
Jubilat d’ofici per la CASS als 60 anys, viu amb uns 140 euros mensuals. L’executiu li nega la prestació de solidaritat fins que no en compleixi 65.

1 mitjàLes fonts
Un home de 61 anys, amb una discapacitat reconeguda de gairebé el 50%, espera que la Batllia es pronunciï sobre la demanda que va interposar el juliol passat contra el Govern, que li va refusar la pensió de solidaritat per a la gent gran. Des que la CASS el va passar d’ofici a la jubilació als 60 anys, disposa d’uns 140 euros al mes.
L’origen del cas és un accident laboral que el va apartar de la feina després d’anys de cotització al Principat. La CASS li va atribuir llavors una invalidesa del grup 2, que l’incapacita per treballar, i li abonava una pensió d’invalidesa acompanyada del complement no contributiu de l’article 170 bis de la Llei de la seguretat social. Gràcies a aquest complement, els seus ingressos arribaven al salari mínim.
Tot va canviar quan va adreçar-se a la Conava, l’organisme que valora la discapacitat, un tràmit independent de la invalidesa. El grau que li van reconèixer, a prop del 50%, no li obria la porta a cap pensió pròpia, però sí que va posar en marxa l’article 18.4 de la Llei de discapacitat: als 60 anys, la pensió d’invalidesa s’ha de transformar en jubilació.
El març del 2025 va rebre la notificació de la CASS. Amb la jubilació, el complement no contributiu, associat a la invalidesa, va desaparèixer.
«Aquest senyor no ha tingut una jubilació anticipada», defensa la seva advocada, per a qui el pas a la jubilació el va imposar la llei de manera automàtica i l’interessat no hi va tenir cap marge de decisió.
Davant d’uns ingressos tan reduïts, l’home va demanar la pensió de solidaritat, pensada per a jubilats que no arriben al salari mínim. L’executiu la hi va negar en aplicació de la Llei de serveis socials, que reclama haver assolit l’edat ordinària de jubilació íntegra, situada en general als 65 anys. Després va rebutjar també el recurs administratiu i el va adreçar als serveis socials de la seva parròquia, que podrien estudiar ajuts puntuals. L’advocada replica que aquesta via no assegura una renda regular i que el seu client ha de recórrer a la família.
El text presentat a la Batllia sosté que l’article 170 bis.4 dona accés a la prestació de solidaritat en el moment, «quan», es produeix el pas de la invalidesa a la jubilació, i que no hi figura cap termini d’espera de cinc anys. A més, es recolza en el conveni de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, que exigeix a les administracions igualtat i no-discriminació i protegeix l’accés a la protecció social, a les polítiques contra la pobresa i a les pensions de jubilació.
L’expedient podria no ser l’únic. Les xifres que ha rebut el Diari d’Andorra apunten a uns vint casos comparables i a més de cent persones amb discapacitat que no aconsegueixen els ajuts que els caldrien.
Al Consell General hi ha en tràmit el projecte de llei de garantia dels drets de les persones amb discapacitat. Dos dels seus articles, el 40.6 i el 41.4, suprimirien el pas forçós a la jubilació als 60 anys i fixarien per a aquest col·lectiu la mateixa edat ordinària que per a la resta de ciutadans. Com que el text no té efectes retroactius, no arreglaria les situacions ja creades. Per això la defensa reclama que el seu client sigui protegit amb efectes des dels 60 anys, sense haver d’esperar els 65 ni la nova llei.
Respostes automàtiques a partir de les notícies d'El Autómata, les seves fonts i la ràdio. Poden contenir errors: comprova els enllaços.
Aquesta notícia l'ha redactada una intel·ligència artificial a partir de les fonts citades, amb el criteri editorial d'El Autómata (equilibri, atribució i només fets publicats). Pot contenir errors: consulta les fonts originals. Model: claude-opus-5.5.





